De coses grans i petites, o no tan petites

Avui toca una ressenya dels dos darrers dies de congrés, que ahir no n’hi va haver.  El Congrés Mundial de Conservació de la UICN –ho deia el 1r dia del blog- té dues parts molt diferents. La primera és tècnica (de l’1 al 5 de setembre), la segona és l’assemblea general (fins al dia 10). A la part tècnica hi ha unes 9.000 persones, a l’assemblea general ens hi quedarem només els membres –uns 1.300.

Un dia normal de congrés pot tenir un centenar d’activitats, òbviament simultànies. Algunes són de gran format –si el tema és d’interès general, com ara els vincles entre biodiversitat i canvi climàtic-, i es fan en grans sales; d’altres –quan el tema és més específic, com ara la identificació d’hàbitats amenaçats- reuneixen menys gent, i més experta, i es fan en sales petites. Posaré un exemple de cada.

A un dels actes ‘grans’ d’ahir es va presentar una Coalició per a la Inversió Privada en la Conservació de la Natura, una iniciativa que vol abordar el forat que hi ha entre les necessitats de conservació de la natura i els pressupostos que s’hi destinen. S’estima en 200 o 300 mil milions de dòlars. No perquè la natura ‘costi’ de conservar, sinó perquè l’hem malmès mundialment fins a un extrem tal que, per mantenir els serveis que gratuïtament ens proporciona –aire sa, aigües netes, aliment, matèries primeres- primer hem d’arreglar l’explotació cega i accelerada que n’hem fet. Costa més restaurar que mantenir, però no hi ha temps a perdre perquè n'hem perdut massa. E.O. Wilson, un dels ponents de més prestigi, guanyador de diversos premis Pulitzer ens ho ha dit clar en una d'aquestes sessions: “Later is too late” (més tard és massa tard).

L'exemple petit és d'un acte d’avui, sota el títol  ‘Papaku Makawalu’. Els membres d’una fundació hawaiiana – de gran nivell acadèmic- han explicat cants ancestrals que els habitants d’aquest arxipèlag  s’han transmès, de generació en generació, sobre la natura. Cants que avui són vigents perquè els signes que dóna la natura –la forma dels núvols, la tremolor de la terra, l'escalfor de l'aigua o el blau del mar o del cel- segueixen invariables; el que passa és que n’hem confiat la comprensió a les màquines o a uns quants experts. A la base d’aquests cants, una sàvia visió i divisió de l’univers en tres components: l’espai que hi ha des dels nostres caps a les estrelles; les illes i la immensitat d’aigua que les rodeja, i les formes de vida.

La ressenya de demà recollirà la participació directa de la Generalitat de Catalunya en tres seminaris tècnics de mida mitjana; faré el possible per fer-la interessant, útil i abastable.

Una nena participant al mural gegant de
bons desitjos per a la natura